Hi ha alguna cosa pitjor que el pessimisme?
"Europa espera amb pessimisme l'inici del segon mandat de Donald Trump, les afirmacions del qual sobre la despesa en defensa de Groenlàndia i l'OTAN han servit com a precursor d'una política exterior que promet ser molts maldecaps per a la UE, però que també podria obrir-li oportunitats. »
La dualitat en la formulació d'aquesta entradeta no és malauradament el cas de la majoria dels diaris. Sembla que la globalització, en la seua faceta més sinistra, ha de dictar-nos fins i tot els sentiments, condemnant-nos així a un fatalisme més proper a l'edat mitjana que del segle XXI.
La por en una situació de risc normalment provoca 3 tipus de resposta: fugida, resignació i lluita. Fugir, en un món globalitzat com l'actual, sembla impossible tret que trobes una illa deserta on visques com un Robinson Crusoe. Però ni així, els satèl·lits de Musk podrien trobar-te i enviar-te un ordinador amb connexió per satèl·lit que ens permetés comprar, mitjançant Google Stores, el que necessite a Jeff Bezos a través d'Amazon.
És per això que la resignació sembla l'única eixida. El món sencer es resigna a deixar-se governar pel "tecnofeudalisme". A la majoria dels diaris, només parlem dels desastres que provocaran els quatre anys de Donald Trump al càrrec.
Però encara ens queda una tercera actitud: la lluita. Sovint hem vist en els westerns com una ciutat sencera es resigna a què el dolent faça el que vulga sense que ningú li ho impedisca. Mentrestant estan esperant, com les víctimes d'un camp de concentració nazi, el moment en què els portaran a la cambra de gas esperant que algun dia arribe Lucky Luke i que faça fora als dolents. La consciència de tenir una força superior, encara que només siga pel nombre, ha estat expulsada de les ments dels pseudociutadans subjectes a la voluntat dels senyors dels G.A.F.A. Tots hem oblidat el que la humanitat ha aprés des de Montaigne a Chomsky. Pepe Mujica, l'expresident de l'Uruguai, ens va mostrar un camí. Tot i la seua posició com a president d'una república de tot just 3,5 milions d'habitants, va poder viure amb la màxima senzillesa. Depén de nosaltres fer el mateix. Per començar la nostra lluita, només ens cal donar-nos de baixa de Facebook o X, deixar el mòbil a l'entrada de casa i no gastar-lo fins que no n'eixim -es pot gastar el fixe de tota la vida-, comprar el màxim possible a les botigues dels voltants i viatjar en transport públic. Sembla poca cosa, però per començar no està malament.
És per això que la resignació sembla l'única eixida. El món sencer es resigna a deixar-se governar pel "tecnofeudalisme". A la majoria dels diaris, només parlem dels desastres que provocaran els quatre anys de Donald Trump al càrrec.
Però encara ens queda una tercera actitud: la lluita. Sovint hem vist en els westerns com una ciutat sencera es resigna a què el dolent faça el que vulga sense que ningú li ho impedisca. Mentrestant estan esperant, com les víctimes d'un camp de concentració nazi, el moment en què els portaran a la cambra de gas esperant que algun dia arribe Lucky Luke i que faça fora als dolents. La consciència de tenir una força superior, encara que només siga pel nombre, ha estat expulsada de les ments dels pseudociutadans subjectes a la voluntat dels senyors dels G.A.F.A. Tots hem oblidat el que la humanitat ha aprés des de Montaigne a Chomsky. Pepe Mujica, l'expresident de l'Uruguai, ens va mostrar un camí. Tot i la seua posició com a president d'una república de tot just 3,5 milions d'habitants, va poder viure amb la màxima senzillesa. Depén de nosaltres fer el mateix. Per començar la nostra lluita, només ens cal donar-nos de baixa de Facebook o X, deixar el mòbil a l'entrada de casa i no gastar-lo fins que no n'eixim -es pot gastar el fixe de tota la vida-, comprar el màxim possible a les botigues dels voltants i viatjar en transport públic. Sembla poca cosa, però per començar no està malament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada