GAZA ÉS UN PUNT D'INFLEXIÓ EN LA HISTÒRIA

Gaza és un punt d'inflexió en la història, un canvi d'era, i l'esquerra només mira enrere

Rita Segato, antropòloga feminista /ctxt.es/Tuline Gulgönen 26/09/2025

Article original a:

"Gaza és un punt d'inflexió en la història, un canvi d'era, i l'esquerra només mira enrere" | ctxt.es

L'antropòloga feminista argentina Rita Segato (Buenos Aires, 1951) és coneguda pel seu treball pioner sobre la violència contra les dones (La guerra contra las mujeres, 2016), com a pensadora crítica de la relació entre gènere, racisme i colonialitat (La crítica de Ia colonialidad en ocho ensayos 2021), i com una de les veus feministes més clares d'Amèrica Llatina.

En aquesta entrevista, estableix connexions entre el genocidi a Gaza i els feminicidis que va estudiar a Ciudad Juárez, entenent ambdós espectacles de violència, entrellaçats amb el poder patriarcal. Segato reflexiona sobre les bandes i el gir feixista actual, i com algunes de les seves idees clau sobre la colonialitat, la raça i la violència ens ajuden a desxifrar-les. I analitza què significa això que ella anomena una política de naturalesa femenina: «Hi ha un final, un buidatge d'eslògans i de totes les maneres en què pensem la història. Cal generar nova retòrica per a les aspiracions del poble." Hem de disminuir les aspiracions de les dones, argumenta: "Són aspiracions per a la història col·lectiva. No són per a la història de les dones, sinó per a la història de tota la humanitat." 

Gaza com a exhibicionisme de la violència

Recentment, va mencionar en una entrevista que li costa cada cop més ser feliç. I, en una conferència recent, es va declarar "exhumana" i va dir que no vol pertànyer a "aquesta sinistra espècie humana." Què et causa tanta desesperació?

Vivim en una situació de dolor insuportable. Per a mi, el que va passar a Gaza, el que va passar a l'Argentina, al món en general, em va causar una sensació de desesperació i desesperança. Veig la situació del món com una calamitat absoluta. I això no va començar el 7 d'octubre, sinó molt abans. Argumento això en un text meu sobre Palestina d'anys enrere, que es diu "El crit inaudible". I per què aquest crit és inaudible? Perquè ja no hi ha gramàtica legal, perquè no hi ha gramàtica que organitze les relacions interpersonals i socials. És clar que el dret, inclosos els drets humans, sempre ha estat una ficció. Però era una ficció en què creiem, era una ficció sagrada, com diu el filòsof Giorgio Agamben. Aquesta ficció legal ara ha caigut. Avui dia, la llei és la llei del poder de la mort.

És, potser, una síntesi del que sempre dic, perquè és la meva conclusió sobre el present: una diferència entre l'Holocaust i Gaza, una diferència molt gran per a mi és que, tot i que hi havia alguna notícia, quan entres als camps de concentració de Lager hi ha sorpresa. Avui no. Avui, el que passa en el que a partir d'ara esdevindrà el gueto de Gaza està exposat al món. Ens diuen: mira, això es pot fer, perquè la llei ja no existeix, no hi ha dret. Ara, la llei és el poder de la mort, i qui la té és la llei. Avui dia, la llei és la llei del poder de la mort.
Per això dic que Palestina som tots nosaltres. Per a qualsevol que encara conserve sensibilitat envers el patiment dels altres, Palestina és una tortura diària. Estan matant la nostra esperança de viure, una esperança d'un món acceptable.

Una part molt important de la vostra feina es desenvolupa al voltant de la violència, específicament, la violència patriarcal, els feminicidis, la impunitat. Creieu que aquestes són categories que ens ajuden a entendre la lògica del genocidi a Gaza?

Crec que el que veiem a Gaza té a veure amb el meu model d'entendre la violència patriarcal. I aquesta violència patriarcal té a veure amb el que jo anomeno violència expressiva: considero la violència sexista no una violència instrumental, sinó una violència d'espectacle. L'home ha de mostrar la seva capacitat de dominació per ser un home.

Vaig començar a desenvolupar aquesta idea el 1993, quan la meva universitat em va demanar que investigués sobre violacions als carrers del Brasil. Mai no havia estudiat violència. Vaig anar amb els meus estudiants a entrevistar persones condemnades per violació i allà vaig començar a entendre que el que havien fet era una demostració de la seva capacitat de dominació a través de la violació. No té res a veure amb el desig, ni amb la sexualitat. El que hi ha de fons és un desig narcisista i autoreferencial, que té a veure amb la seva presentació als altres ulls, especialment als altres homes.

Crec que hi ha un element patriarcal molt fort en la història del present, que té a veure amb l'exhibició del poder, com una estratègia de dominació molt poderosa. I això té a veure amb aquesta exhibició de poder que és bàsica en la vida dels homes des de petits, en la manera com es forma la masculinitat. Em sembla que el cas de Trump és un cas típic de l'exhibicionisme del poder com a estratègia. És l'última gran encarnació d'un poder patriarcal.

Cap a un totalitarisme capitalista

Estic d'acord, a Gaza estem presenciant un espectacle de violència i poder. Però potser veig una diferència en els seus escrits sobre, per exemple, els feminicidis a Ciudad Juárez. I avui, una part important de les societats l'aplaudeix i la recolza obertament. Com enten aquesta celebració – jo diria feixista – de poder il·limitat i crueltat?

Em referisc a Hannah Arendt i al seu estudi sobre Els orígens del totalitarisme [1952] per explicar-ho. Arendt argumenta que, quan emergeix el nazisme, hi ha un moment en què les lleis del comportament individual de les persones i la llei de la història es separen. És a dir, la història mateixa adquireix un dret, i l'objectiu i el dret de la història és produir l'home perfecte, la raça ària, la imposició d'un poble sobre els altres. I tot allò que siga disfuncional per a aquest objectiu i dret de la història, que està separat del dret de les persones, ha de ser eliminat.

En el cas de l'estalinisme, l'estructura és la mateixa, però al voltant d'alguna cosa que jo havia estat criticant de la nostra militància als anys 70 a Amèrica Llatina, que és la idea d'una utopia com a futur obligatori. La idea que podem saber com hauria de ser el futur és una estupidesa suprema i inevitablement condueix a formes insuportables d'autoritarisme. Així doncs, en l'estalinisme, la història i els drets del poble deixen de tenir importància. El que esdevé important és el dret de la història a abordar una utopia, una petita quadratura del futur de la igualtat.

Avui, ens trobem en una situació i estructura igualitària de consciència. En el cas actual, la història està orientada a l'acumulació i la concentració, i és per a aquells que hi són funcionals. Avui, la història "legítima", la que cal defensar, és la que apunta en la direcció del capital: del competitiu, del productiu, de la generació de benefici, de l'acumulació i la concentració. I tot allò que és disfuncional per això no fa mal que desaparega. És la mateixa estructura d'un camí obligatori, on la història té els seus valors i drets, i la gent no.

Diria que aquesta lògica és imposada pel capital o és imposada pel poble mateix, aquells que, al final, deixaran de tenir valor?

Tinc dos exemples etnogràfics que serien còmics si no fossen tan tràgics. Recentment, era a l'aeroport de Madrid, i al costat hi havia una dona burgesa d'uns 80 anys amb el seu fill, d'uns 50 anys, també molt ben vestit. Un captaire va passar per aquí suplicant almoina per comprar un entrepà, i vaig sentir l'home cridar a la seva mare: «Ets dèbil, ets dèbil!» perquè la seva mare buscava a la cartera unes monedes per donar al captaire. Llavors li dic a l'home: «No, escolta'm, la teva mare no és feble, és bona.» Em va mirar amb tant d'odi que vaig fugir. 

Així que li vaig explicar això a un amic, i ell em va dir que li havia passat el mateix. Era a una reunió de condomini del seu edifici, que van convocar perquè volien acomiadar el porter, que havia treballat i viscut al seu edifici durant 20 anys. Volien acomiadar-la un any abans que es jubilés per evitar despeses de jubilació. Després, el meu amic va protestar i va dir que això estava malament. Però els pisos el van retreure, dient-li que «això és bo». Què en dius d'això? Hi ha altres valors. Com en el nazisme, va arribar una altra moralitat. Com en l'estalinisme, va arribar una altra moralitat. I entre nosaltres ha arribat una altra moralitat. I la gent pensa que els inútils han de desaparèixer, que s'han d'exterminar.

Per què aquestes persones ordinàries s'adhereixen, tan públicament i expressivament, a aquesta crueltat capitalista?

Crec que la gent respon, es posa un uniforme. S'estan uniformant per aquesta ideologia i per aquest camí ètic i moral també. Per això ho expressen, per això afirmen la seva simpatia. Es posen l'uniforme: o bé nazis, o estalinistes, o capitalistes, i per això mostren que pertanyen a aquesta història. Així doncs, el que vull fer és emfatitzar la importància d'aquesta expressivitat, però sense negar que està dirigida a un fi. En el cas de la violació comuna al carrer, l'objectiu és la reproducció de la posició patriarcal de ser home. I, pels exemples que he donat, el final és el títol de pertinença, d'adherir-se a aquesta història, de portar l'uniforme d'aquesta història. Una història en què molts d'aquests homes uniformats també seran sacrificats. Però no ho perceben.

"La raça ha de ser una partícula d'un continent racialitzat"

M'agradaria parlar d'algunes categories i perspectives que proposa, perquè em sembla que ens ajuden a entendre el nostre present violent i les seves interconnexions globals. En segon pla, potser hi ha la pregunta: quines línies podem traçar entre la violència  de bandes  a Amèrica Llatina, la guerra contra els migrants als Estats Units i Europa, i què està passant a Gaza? Quan mire aquests – i altres – exemples, veig sobretot tres idees seues que ens permeten fer aquesta connexió: primer, la qüestió de la dimensió instrumental i la dimensió expressiva de la violència; segon, la qüestió de la colonialitat i la producció de la "raça" per organitzar la violència; i tercer, el que anomena "conquesta permanent", és a dir, els processos de despossessió i acumulació.

 El que veig a Gaza és l'absència absoluta de vergonya davant l'ús de la crueltat i la defensa flagrant de l'acumulació i la concentració com a virtut històrica. Poso èmfasi en l'aspecte de la sèrie perquè crec que hi és, però no perquè cregui que darrere d'ella no hi ha cap propòsit. Hi ha un propòsit, i aquest propòsit és el poder.

Vull destacar l'expressivitat d'això, perquè és una diferència que té amb la Conquesta. La Conquesta no es va fer segons la Llei de les Índies, amb tribunals i les grans guerres dels exèrcits espanyols contra Moctezuma i Atahualpa, tal com ens havien ensenyat. El nostre continent va ser fundat per bandes. Eren grups d'homes que sortien al camp a matar tot el que trobaven al seu camí. Així doncs, les bandes que ens afecten ara a Amèrica Llatina no ho entenen només a través de la qüestió econòmica, el benefici del tràfic de drogues, sinó com un cop polític. Les bandes són un cop per a la possibilitat d'una gestió democràtica. És una nova forma de cop d'estat. A Mèxic ho veiem clarament, i des d'allà s'estén cap al sud, arribant a l'Equador i el Perú. Aquesta mafialització del continent no només és econòmica, sinó que està impulsada políticament. És una forma de dominació i de fer impossible la gestió democràtica.

En tot això, són els cossos específics i racialitzats els que són l'objectiu principal d'aquesta violència. Com penses en la relació entre la Conquesta i la raça?

La Conquesta inventa i racialitza pobles i paisatges, els cossos que venen. Què és la raça? La raça no és  dins del cos, és una relació amb ell en un cos per un ull que coneix la història d'aquest cos, com es mou, com s'expressa. La racialització és una qüestió de paisatges, d'espais, de l'arrelament dels cossos.

Jo, per exemple, tinc quatre avis europeus, però no soc blanca; soc una partícula, una emanació d'un paisatge colonial. Soc un Fanon. Tots som [Frantz] Fanon quan arribem a París [una expressió que Segato utilitza com a model ideal de blancor]. Hi ha diferències en els fenotips, però el continent d'on som una emanació està marcat en el nostre comportament. Has vist les imatges dels palestins? Molts d'ells són rossos. El noi sirià que va morir al mar, que va causar tant de dolor, era ros. Què és la raça? La raça ha de ser una partícula d'un continent racialitzat i colonitzat. Els francesos ho definien perfectament quan parlaven dels pieds-noírs, encara que hages nascut al centre de França, qui administrava a Algèria, ja no era francès quan tornava, era pied-noir. Perquè li havia colpejat el terreny la planta del peu, la terra africana l'havia ennegrit. La raça és instrumental, la racialització és una forma de poder, de produir cossos dels quals es pot extreure un valor excedent molt més perenne que no pas de la classe. Com que no hi ha ascens social, és molt més difícil per al cos marcat per alguns trets que anomenem racials ascendir. I en aquesta relació, la conquestualitat és permanent. Tot això està entrellaçat avui en una estructura d'un món el valor del qual es dirigeix a l'acumulació i la concentració, i tot allò que altera aquest propòsit històric no arriba al seu destí. 

Renovació de la retòrica política: política femenina

Juntament amb la «raça» i els seus derivats més contemporanis, el que actualment és al centre dels discursos de la dreta autoritària són els cossos de les dones i les qüestions de gènere en general. Al mateix temps, arreu del món, els moviments feministes sovint són els més mobilitzats i capaços de respondre a la política de la mort. En aquest panorama que ens pinta, per què la centralitat de la qüestió de gènere en les lluites?

L'esforç de totes les faccions polítiques que convergeixen en la defensa de l'acumulació i la concentració per enderrocar les demandes de les dones mostra fins a quin punt els amenacem. Per a mi és un motiu d'alegria.

Però la pregunta és: com pot afectar un poderós propietari corporatiu, un Elon Musk, que una dona avorte? La resposta que em donen és: "Perquè volen que hi haja un superàvit al mercat laboral perquè la feina siga barata." Però no, el problema ara mateix és que hi ha un excés d'humanitat! Al contrari, no cal mà d'obra. Per què, doncs? No és fàcil respondre aquesta pregunta.

Perquè l'amenaça és la sobirania sobre el propi cos, la desobediència de les dones en exercir la sobirania sobre els seus propis cossos. L'autonomia, aquesta és l'amenaça; És una amenaça que demostra que és possible dirigir la història en una altra direcció. Mostren la seva por al que podria sorgir al món com un lideratge femení de la història – el que jo anomeno una política femenina – que prové d'una acumulació d'experiències de gestió que provenen del domèstic, però que estan passant a l'esfera pública. Prové d'una gestió de la vida que té altres regles, altres propòsits, altres valors i altres estratègies de gestió, i prové d'una altra història, que és la història de les dones.

En els darrers anys, hem vist una enorme acumulació de forces dels moviments feministes a nivell global, una expansió impressionant amb marxes milionàries, la vaga feminista, etc. Però a Amèrica Llatina, com a Europa, el moviment sembla haver arribat a un altre moment de la seva història. En quin moment veus el feminisme avui dia? 

El feminisme sempre ha tingut moments d'anada i baixa al carrer. La sortida a l'espai públic, les marxes, van ser moments. I després hi ha una recollida. Però el pensament, des d'una perspectiva del món i la política, basat en l'experiència de les dones, mai no va parar. Són dues coses diferents i la transició del feminisme no es pot jutjar només pels moments de sortir al carrer. El pensament feminista no es replica; Continua molt fort. El que hem de pensar és en la qüestió de la relació entre el pensament feminista i la política en general, el que jo anomene: el polític. Perquè la proposta de les dones té com a objectiu tenir un impacte universal, en totes les persones, per canviar el món. És un moviment cap a un canvi històric, per descomptat. I, per aquesta raó, cal fer un gran esforç per renovar la retòrica política.

Crec que hi ha un final, un moment de caiguda, un buidament dels eslògans i de totes les maneres en què pensem la història. Crec de debò que Gaza és un punt d'inflexió en la història, un canvi d'era. Així doncs, crec que el que anomenem l'esquerra cau cap enrere. Per què la gent del meu país, a l'Argentina, no s'aixeca contra Milei com es va aixecar el 2001? Perquè la gent no vol tornar enrere. Vol que, quan hi haja una sortida, anirà endavant. Què vol dir? Eslògans nous, idees noves, paraules noves. Cal formular nous noms per a la política, nous objectius, noves concepcions. És un esforç enorme d'imaginació, intel·lectual, col·lectiu. Perquè tot el que hem utilitzat fins ara ha arribat al seu límit, caducat. No és que hàgim d'oblidar els autors, no parlo d'això, però cal deixar clar que la història d'ara endavant s'ha d'inventar, ha de ser creada.

Per tant, cal generar nova retòrica per a les aspiracions del poble. I les aspiracions de les dones són un camí important per a la història col·lectiva. S'han de reduir: són aspiracions d'història col·lectiva. Això ho resumeix de la manera més perfecta. No són per a la història de les dones, sinó per a la història de tota la humanitat.

Hi ha alguna cosa pitjor que el pessimisme?

 Hi ha alguna cosa pitjor que el pessimisme?

"Europa espera amb pessimisme l'inici del segon mandat de Donald Trump, les afirmacions del qual sobre la despesa en defensa de Groenlàndia i l'OTAN han servit com a precursor d'una política exterior que promet ser molts maldecaps per a la UE, però que també podria obrir-li oportunitats. »

 La dualitat en la formulació d'aquesta entradeta no és malauradament el cas de la majoria dels diaris. Sembla que la globalització, en la seua faceta més sinistra, ha de dictar-nos fins i tot els sentiments, condemnant-nos així a un fatalisme més proper a l'edat mitjana que del segle XXI. 

La por en una situació de risc normalment provoca 3 tipus de resposta: fugida, resignació i lluita. Fugir, en un món globalitzat com l'actual, sembla impossible tret que trobes una illa deserta on visques com un Robinson Crusoe. Però ni així, els satèl·lits de Musk podrien trobar-te i enviar-te un ordinador amb connexió per satèl·lit que ens permetés comprar, mitjançant Google Stores, el que necessite a Jeff Bezos a través d'Amazon. 
És per això que la resignació sembla l'única eixida. El món sencer es resigna a deixar-se governar pel "tecnofeudalisme". A la majoria dels diaris, només parlem dels desastres que provocaran els quatre anys de Donald Trump al càrrec. 
Però encara ens queda una tercera actitud: la lluita. Sovint hem vist en els westerns com una ciutat sencera es resigna a què el dolent faça el que vulga sense que ningú li ho impedisca. Mentrestant estan esperant, com les víctimes d'un camp de concentració nazi, el moment en què els portaran a la cambra de gas esperant que algun dia arribe Lucky Luke i que faça fora als dolents. La consciència de tenir una força superior, encara que només siga pel nombre, ha estat expulsada de les ments dels pseudociutadans subjectes a la voluntat dels senyors dels G.A.F.A. Tots hem oblidat el que la humanitat ha aprés des de Montaigne a Chomsky. Pepe Mujica, l'expresident de l'Uruguai, ens va mostrar un camí. Tot i la seua posició com a president d'una república de tot just 3,5 milions d'habitants, va poder viure amb la màxima senzillesa. Depén de nosaltres fer el mateix. Per començar la nostra lluita, només ens cal donar-nos de baixa de Facebook o X, deixar el mòbil a l'entrada de casa i no gastar-lo fins que no n'eixim -es pot gastar el fixe de tota la vida-, comprar el màxim possible a les botigues dels voltants i viatjar en transport públic. Sembla poca cosa, però per començar no està malament.

La tecnocràcia de Palentir

 

por Bruna Frascolla, 

02 Mayo 2026, del Sitio Web Strategic-Culture, traducción de Bruna Frascolla, 06 Mayo 2026 del Sitio Web BrownstoneEsp Versión original en ingles

Dado que Karp eligió a Habermas para apuntalar la legitimidad de su proyecto político tiránico, debemos preguntarnos si la democracia defendida por Habermas no es, de hecho, un preludio a la tiranía...

El filósofo alemán Jürgen Habermas falleció el 14 de marzo de este año, tres meses antes de cumplir 97 años.

Fue un pensador de la segunda generación de la Escuela de Frankfurt conocido por su soporífera teoría de la democracia. Expresada en la prosa más aburrida imaginable, tal teoría era útil para prevenir cualquier rebelión poniendo a dormir incluso a los espíritus revolucionarios más exaltados.

Se le puede clasificar como un filósofo del fin de la historia porque, al igual que Fukuyama, creía que el mundo ya había alcanzado la cima de la evolución política y social con el capitalismo democrático.

Dado que este orden unipolar se está derrumbando sin siquiera haber cumplido medio siglo, hay que sospechar que a Habermas le quedará más tiempo de vida que su propia filosofía.

Sin embargo, hay un posible salvador en el horizonte:

Alex Karp, director general de Palantir, quien posee un doctorado en Teoría Social de la Escuela de Frankfurt y tuvo a Habermas como mentor.

Un mes después de la muerte del filósofo, la opinión pública quedó conmocionada por un resumen del manifiesto de Palantir escrito por Alex Karp y un tal Nicholas Zamiska.

El manifiesto, un libro titulado La República Tecnológica (The Technological Republic), se lanzó en 2025, pero no se presentó como el ideario de la empresa.

Así, cuando esta poderosa compañía armamentística estadounidense publicó un resumen de La República Tecnológica en su cuenta oficial de Twitter como posición política propia, el manifiesto adquirió gran importancia.

No sólo es atípico que una empresa tenga un manifiesto político, sino que la empresa en cuestión,

• haya sido creada con dinero de la CIA
• venda vigilancia al gobierno
• ahora quiera ser amada por la gente por ser "eficiente"...

La pieza puede considerarse un esfuerzo por crear una tecnocracia demagógica.

La novedad sería la demagogia, porque la tecnocracia se considera ya un hecho:

"Hemos cometido el error de permitir que una clase dominante tecnocrática se forme y se afiance en este país sin pedir nada sustancial a cambio.

¿Qué debería exigir el público para abandonar la amenaza de revuelta?", se preguntan Karp y Zamiska, refiriéndose a las empresas de Silicon Valley.

"El correo electrónico gratuito no es suficiente", añaden.

Y esta frase es lo suficientemente importante como para aparecer como punto 3 en el resumen publicado en Twitter.

La idea subyacente, entonces, es que la tecnocracia puede y debe ofrecer al público algo para apaciguar su revuelta.

De repente, aprendemos que el propósito de una clase dominante, al menos en su dimensión pública (que debería ser la más relevante), se limita a prevenir la revuelta de los gobernados.

Lo primero y más importante son las ganancias o cualquier otra cosa que importe a las empresas que realmente gobiernan Estados Unidos.

Sólo después, por prudencia y en interés de estas mismas empresas, es necesario complacer al público, para que no se rebele y ataque a la clase dominante.

Es prudente impedir la aparición de más Mangiones, por así decirlo.

Habermas es citado en el manifiesto, y precisamente en su calidad de teórico de la democracia:

"Jürgen Habermas ha sugerido," dicen Karp y Zamiska, "que el fracaso de los líderes en cumplir promesas implícitas o explícitas al público tiene el potencial de provocar una crisis de legitimidad para un gobierno.

Cuando las tecnologías emergentes que generan riqueza no promueven el interés público más amplio, a menudo surgen problemas.

Dicho de otra manera, la decadencia de una cultura o civilización, y de hecho de su clase dominante, sólo será perdonada si esa cultura es capaz de proporcionar crecimiento económico y seguridad para el público."

La expresión "crecimiento económico" aparece en el texto de La República Tecnológica y no vuelve a aparecer, salvo en unas pocas notas a pie de página y referencias bibliográficas.

Dado que Palantir ofrece IA y que la propaganda pro-IA afirma que el trabajo humano de clase media será reemplazado por máquinas, no sorprende que el crecimiento económico no reaparezca en un texto político.

Si hay crecimiento económico es para las empresas antes mencionadas, no para la gente...

Además, otra cosa que Palantir puede ofrecer es seguridad. Es parte de su línea de negocio.

Sin embargo, por su propia naturaleza, la seguridad es relativa:

una valla aumenta la seguridad del propietario y disminuye la seguridad del ladrón.

Si Palantir y sus competidores,

• escanean el rostro y el iris de cada persona del planeta
• tocan todos los teléfonos inteligentes del planeta
• establecen puestos de control para monitorear el movimiento humano
• compilan todo tipo de estadísticas con su inmensa base de datos,

...esto podría servir tanto para prevenir asesinatos y robos como para reprimir las mismas revueltas que Palantir teme...

Los palestinos pueden dar fe de ello… Y, seamos sinceros, Occidente ha pasado por mejores momentos en materia de seguridad pública.

Antes de las locas políticas públicas del neoliberalismo, no era normal recortar el gasto público en asilos y prisiones, dejando a los locos y criminales en las calles, ni abaratar la mano de obra en el Primer Mundo importando inmigrantes ilegales de todo el planeta.

Dado que el pensador de la Escuela de Frankfurt Alex Karp eligió a Habermas para apuntalar la legitimidad de su proyecto político tiránico, debemos preguntarnos si la democracia defendida por Habermas no es, de hecho, un preludio a la tiranía.

Vale la pena señalar que Habermas fue el asesor de Hans-Hermann Hoppe, el anarcocapitalista racista cuyo modelo político ideal sería el de los condominios privados en los que los blancos practican el apartheid de manera democrática.

Por tanto, no se puede argumentar que Alex Karp sea un excéntrico que fue el único que vio en Habermas una manera de justificar su anarcocapitalismo de derecha.

(Nota: esto no es un pleonasmo, ya que el Wokeismo es anarcocapitalismo de izquierda, pues tiene como objetivo utilizar a las empresas para lograr "justicia social" contra el sentimiento popular, corrompiendo al Estado si es necesario).

La teoría de la democracia de Habermas no es más que una burocracia del discurso cuyo propósito es defender la constitucionalidad y darle al pueblo el sentimiento que viven en un sistema legítimo.

No aborda la realidad objetiva, sino más bien una percepción que puede ser manipulada por la propaganda - tal como Silicon Valley pretende hacerlo, ya sea de izquierda o de derecha.

Es un sistema nihilista, y cada vez que se hace explícito el nihilismo latente, Habermas puede, democráticamente, admitir la paradoja y la cuestión abierta, manteniendo el diálogo ad infinito.

A menos que aparezca una opinión considerada antidemocrática, pues entonces es apropiado llamar a la policía, ya que de lo contrario Hitler regresaría.

Habermas es un pensador de la segunda generación de la Escuela de Frankfurt porque se apoya en los hombros de la primera generación, que durante el período de posguerra pretendía mantener el orden "democrático" bajo a base de garrote, de lo contrario, Hitler regresaría.

La cláusula "de lo contrario Hitler regresará" ha crecido tanto que, en el siglo XXI, Hitler regresará incluso si decimos que las mujeres no tienen pene, porque las personas trans son los nuevos judíos en el sistema legal obsesivamente contramayoritario.

En el resumen de La República Tecnológica, Palantir afirma tácitamente que pretende ampliar su mercado de armas a Alemania y Japón:

Punto 15.

Es necesario deshacer la neutralización de Alemania y Japón después de la guerra. El desmantelamiento de Alemania fue una corrección excesiva por la que Europa está pagando ahora un alto precio.

Un compromiso similar y altamente teatral con el pacifismo japonés, si se mantiene, también amenazará con cambiar el equilibrio de poder en Asia.

Según esta declaración de intenciones es evidente que hay que utilizar a Alemania y Japón para combatir los dos mayores pilares del fin de la unipolaridad:

Rusia y China...

Karp, por tanto, quiere mantener el Fin de la Historia por la fuerza.

Al disertar sobre Fukuyama, Karp y Zamiska afirman:

Sin embargo, no debemos volvernos complacientes.

La capacidad de prevalecer de las sociedades libres y democráticas requiere algo más que atractivo moral. Requiere poder duro, y el poder duro en este siglo se construirá sobre software.

Se puede ver,

La única corrección de rumbo parece ser detener el wokismo y entronizar los valores políticamente incorrectos que están de moda en Silicon Valley, que siempre están conectados con el darwinismo social.

De ahí el punto 20:

Hay que resistir la intolerancia generalizada hacia las creencias religiosas en ciertos círculos.

La intolerancia de la élite hacia las creencias religiosas es quizás una de las señales más reveladoras de que su proyecto político constituye un movimiento intelectual menos abierto de lo que muchos dentro de ella afirmarían.

El despertar, que genera mucha resistencia, es sustituido por una alianza entre religiosos y ateos que ya es bastante visible en el sionismo...

He aquí, pues, el mundo gestado por Habermas y otros pensadores de la Escuela de Frankfurt:

uno en el que la camisa de fuerza de la razón práctica, operando dentro de la constitucionalidad, busca imponerse por la fuerza en el mundo entero, una política "constitucional" que sustituirá a los travestis por iglesias sionistas para gozar de legitimidad...